PRÒLEG · TEXT ORIGINAL EN CATALÀ
Els hospitals no dormen.
Quan la ciutat abaixa les persianes, els llums dels passadissos continuen encesos, els monitors no deixen de sonar i algú, en alguna habitació, lluita perquè el cor no s’aturi abans de l’alba.
De dia tot sembla ordenat. Metges que entren i surten. Infermeres que somriuen encara que estiguin esgotades. Famílies que s’aferren a qualsevol paraula que soni a esperança.
Però la nit ho canvia tot.
La nit fa que els passos ressonin més fort. Que una porta mig oberta sembli una amenaça. Que qualsevol ombra desperti preguntes.
Vaig començar a treballar a l’Hospital de Sant Gabriel convençuda que el més difícil seria veure morir persones.
M’equivocava.
El més difícil va ser descobrir que no totes les morts són inevitables.
Algunes s’amaguen darrere d’un error.
D’altres, darrere d’una mentida.
I n’hi ha que algú prepara amb una calma que fa més por que qualsevol crit.
Encara recordo aquella matinada.
L’habitació 317.
Un monitor que va deixar de sonar.
Una finestra oberta en ple hivern.
I una pacient que, tres dies abans, m’havia agafat la mà i m’havia dit molt fluix:
—Si demà no hi soc… no deixis que diguin que ha estat un accident.
Aquella frase em va perseguir durant mesos.
Perquè, al cap de tres dies, ella ja no hi era.
I ningú no va voler fer preguntes.
Excepte jo.
I va ser llavors quan vaig entendre que hi ha secrets que poden quedar enterrats durant anys… però mai desapareixen del tot.
Només esperen que algú tingui el valor d’obrir la porta equivocada.
I jo ho vaig fer.
Sense saber que, a partir d’aquell instant, la següent víctima podia ser jo.
